Comuna de Bunyola per son Creus

Comuna de Bunyola pel pas de son Creus (18 juny '16)

En vista a elaborar un recorregut per sa Comuna de Bunyola a començament de temporada, al finalitzar s'estiu, he volgut conéixer la pujada a la Comuna pel pas de son Creus a la vegada que localitzar l'accés des de la pista principal de la Comuna cap el pas des Fraguel.

.

.

Així que, aquest dissabte dia de pluja, m'he posat en marxa cap el punt de sortida, a la carretera de Bunyola - Orient, just on la carretera fa un doble revolt de 180º, davant les cases de son Creus. Just fet el primer revolt cap a la dreta, a mà dreta arranca un caminoi que entra una cinquantena de mètres, un lloc perfecte on podem aparcar. Després sortim caminant a la carretera direcció Orient, la qual hem de resseguir uns cent mètres i agafar a la dreta un senderó que ens portarà per dins uns terrenys bruts, pujant marjades desfetes. He començat a caminar i, a la vegada, comença a plovisquejar.

.

.

Un rótul ens avisa de que no podem caminar per allà sense permís.  Per tant, convé demanar-ho per no tenir problemes.

.

.

Vaig pujant marjades per un senderó ben marcat a estones i altres estones desapareix, però m'ajuden la progressió qualques fites i qualque flexeta vermella que em corrobora el bon cami que duc. 

.

. 

Entre els arbres podem distinguir el penyal anomenat per l'Alpina com de son Creus. 

.

.

El senderó ens porta fins aquest portell, el qual hem de passar, però sense badar gaire, no hem de fer més que 10 passes quan hem d'abandonar per l'esquerra la còmoda i ample pista que hem assolit per introduïr-mos al rost alzinar, cada vegada més rost, fins arribar al peu del pas de son Creus.

.

.

La pared que arranca a l'esquerra del portell la hem de portar primer a l'esquerra i després a la dreta durant ua bona estona de pujada...

.

.

...fins arribar a un ranxo on definitivament la deixam i derivam cap a l'esquerra, guiats per fites. Convé anar  amb cura de no perdre-les

.

. 

Arribant als peus del pas de son Creus

.

.

Cal avançar amb cura i amb els sis sentits alerta. El pas no és complicat però qualsevol errada pot derivar en conseqüències greus. Primer superam una cornisa.

.

.

Una vegada superada la cornisa ens toca recorrer un rost terreny fins a la pared que sostenia un temps  el pas de son Creus. Ara hi queden les restes. Convé no davallar la guàrdia superant aquest segon tram del pas. Les pedres a les que podem agafar-nos no són fermes i poden caure amb facilitat.

.

.

El pas de son Creus des de la part superior, una vegada superat.

.

.

Vista cap a Bunyola des dels cingles

.

.

Des del pas de son Creus agafarem cap a la dreta (cap el sur) per trobar-mos amb el camí que puja cap el Penyal d'Honor des de la pista principal de la Comuna. Trobat aquest, el resseguim en direcció sud.

.

.

Encreuament de camins. A la dreta el camí ens porta cap a Bunyola per la pista principal, sobre el coster oest de sa Coma gran. El següent cami ens porta a cas Garriguer. S'altre de l'esquerra puja cap els Penyals d'Honor. A la esquerra de la imatge i passant per davant la indicacio, tenim el camí des Grau que davalla a Bunyola.  Des d'aquí vull anar a cercar l'accés superior del pas des Fraguel.

.

.

Des de l'encreuament de camins, he agafat la pista principal de sa Comuna que davalla tranquila cap a Bunyola, però just abans de que la pista de terra es converteixi en pista asfaltada, he deixat el camí per l'esquerra, a una esplanada, i resseguint el caminoi entre l'alzinar, hem d'anar a n'aquesta sitja, situada a l'esquerra. Si seguíssim el caminoi sense abandonar-lo per anar a la sitja, ens portaria al cim del puig des Vent.

.

.

Una vegada superada la sitja i resseguint el tirany fitat, arribam a una bifurcació del sender: si agafem a l'esquerra acabarem davallant pel pas d'en Content. Si agafem cap a la dreta, ens topam amb la via ben vertical i ferrada del pas des Fraguel.

Localitzat el punt, ja puc tornar enrere a bona passa abans de quedar més xop del que ja hi estic.

Poc abans d'arribar a la capçalera del pas de son Creus, al punt més alt del meu recorregut, s'intensifica la pluja i comença a tronar. Hauré de davallar el pas ben banyat i assegurant la passa per no relliscar. Cal anar amb molt seny. Tanta sort si un llamp no em fa de dos bocins.

.

.

Ja abaix he copsat les cases de son Creus amb els cingles de la serreta d'Alfàbia ben al seu damunt.

.

.

Xorrigo

Xorrigo, barrancs i garriga (12 juny '16)

Fa temps que volia endinsar-me en aquest paratge peculiar de la nostra geografia. Anys i anys passant pel costat demanant-me què i com serien aquells barrancs de la garriga de Xorrigo per dedins.

No he trobat gaire informació d'ells, segurament perquè són propietat privada i àrea de caçadors. Per això està tot ple de restes dels cartutxos d'escopeta i llaunes i botelles buides als racons on s'amaguen guaitant la seva presa.

Propietaris: no som els senderistes respectuosos els que embrutam els camps i muntanyes; són els que vos paguen per caçar-hi, que no són capaços de recollir la brutor que fan durant les seves incursions.

.

.

Sembla que Xorrigo és un topònim d’origen mossàrab; una paraula, doncs, d'origen llatí anterior a la dominació musulmana que s’ha mantengut viva fins a l’actualitat. Podria derivar de subriguus (zona humida), a la vegada derivada de rigare, relacionat amb el caràcter reguívol dels terrenys.

La referència més antiga que hi ha de Xorrigo es remunta al 1582. El 1610, Pere Gual i d’Olesa establí el rafal de Xorrigo, per un preu d’entrada de 604 lliures i un cens de 50 lliures, a Francesc Sureda de Vivot (extret de la Viquipèdia).

.

.

Hem deixat el cotxe a la rotonda de entrada de la urbanització de son Gual i caminam uns mètres cap a l'interior de dita urbanització, deixant a mà dreta un primer ramal de carrers. Trobam aquesta reixa que, malgrat estigui tancada amb pany i clau, la superam per un costat.

.

.

Avancem per una pista de terra ben còmoda que va davallant cap el comellar del barranc de son Gual, dit també des Clot Net.

.

.

Ens trobam la vegetació típica de garriga: llentiscle, ullastre, càrritx, estepa negra, romaní, pins...

Un intens aroma ens invaeix les pituitàries

.

.

Amb aquesta solera de mant vegetal, la passa es fa còmoda.

.

.

El camí recorr el tàlveg del barranc, tancat als dos costats per parets plenes de coves i covals on, suposam, un temps devia servir com amagatall o habitatge troglodita. 

.

.

Una congregació de bocs ens saluda pel camí. Les flaires fins ara vegetals tornen més animals.
.
.

Un passeig còmode i agradable. Amb uns graus de temperatura menys, seria ideal. No obstant, no ens queixam.

.

.

Hi ha covals amb nom propi, com sa cova de Xorrigo, la cova dels tres Maigs...

.

.

Captura fotogràfica de n'Aina

.

.

A qualque banda, el caminoi ample esdevé un senderó estret, però sense cap dificultad de resseguir

.

.

Arribam a n'aquesta tanca que, encara que ens barra el camí, no suposa un problema passar pel costat.

En aquest punt practicament hem sortit del barranc i ens endinsam a les terres de les cases de son Gual.

.

.

Arribem a la zona on, agafant cap a l'esquerra, arribariem a les cases dels senyors de son Gual i al camp de golf homònim. Resseguim el camí ample cap el nord

.

.

Aquest camí ens porta cap a la carretera Palma-Manacor, a la alçada de l'enllaç de les cases de Xorrigo. Allà hem d'anar per passar a l'altre banda de la carretera sense problemes.

.

.

Hem creuat per davall la carretera, a l'enllaç amb l'entrada de la finca de Xorrigo i, pujant unes decenes de mètres aferrats a la reixa per la carretera, la podem botar sense cap entrebanc per introduïr-mos a terres de conreu de Xorrigo. Passem dues paretetes baixes de pedra seca i ens topem amb el camí que davalla primer al jaç del barranc per continuar després cap a les cases de Xorrigo. Aquest primer tram de barranc l'anomenen comellar de son Lluc. 

.

.

En aquesta banda sí tindrem que fer esforços per moure'ns pel seu jaç. Molt brut i ple de mata

.

.

Anam cercant la millor passa

.

.

Al jaç, superam una pared mitgera amb els típics desaiguadors. Continuem pel jaç i de vegades, pugem una mica per terreny més net.

.

.

Ens replegam amb un camí que ve de les cases. Ara, sortir del camí es fa difícil per la densitat de mata als costats. Volem anar a guaitar les coves, però es fa complicat. Ho deixarem per un altre dia que portem màniga i calçons llargs.

.

.

Arribem a la font de Xorrigo.

Diu la rondalla que a Xorrigo hi havia un esclau moro que feia de pastor. La possessió anava malament d’aigua. Un dia, el pastor comentà a l’amo que li descobriria una font, a canvi d’aconseguir la llibertat. L’arxiduc Lluís Salvador, en el fragment central de la rondalla, ho conta així:

«Es moro digué a l’amo:

—Què pagaríeu, tenir una font, que cada dia vos sortís més aigo que no en cap a dins s’aujub gran d’aquí defora?

—Molt.

—I què em donaríeu si jo la vos trobàs?

—Tira, deixa anar això; que és voler fer fer taronges a una figuera.

—Vós digau què em donaríeu, si la trobàs a dins sa possessió.

—Lo que volguesses.

—Idò, si em prometeu sa llibertat, jo vos donaré aigo, pes bestiar, per sa possessió i per ses altres veïnades.

—Ja ho saps cert?

—Ben cert; però primer m’heu de prometre que totd’una que tendreu aigo me dareu llecència per anar-me’n.

—Es dia que tu em trobaràs una font així com dius, jo et donaré totd’una sa llibertat.

—M’ho prometeu?

—Sí, t’ho promet.

—Idò veniu amb mi.

L’amo prengué una llenterna i es moro, un picó, i sortiren tots dos de ses cases, anant-se’n a dins un comellar fondo que hi ha a sa possessió.

Quan varen esser a baix d’una penya molt alta, s’esclau començà a picar a una encletxa a on pareixia que ja havien començat a foradar; quan va haver picat una bona estona, caigué un tros de roca i envestí un roi d’aigo més gros que una cama, que pegà a damunt l’amo, que feia llum dret allà davant, i el batià de dalt a baix. Valga que era s’estiu. Llavors tot astorat digué a n’Amet:

—Mai m’ho hauria pensat; tu ets el reverend dimoni.

—Lo promès sia atès (contestà s’esclau), ara ja me’n puc anar a ca meva.

—Tira, deixa-ho anar. Tu estàs tan bé.

—Maldament; no tenc res que dir de vós ni de sa madona, però me’n vui anar. Lo promès sia atès.

—Jo vui fer temps, per veure si s’aigo sortirà sempre; per ventura demà ja no ratjarà.

—Si d’aquí vuit dies no surt aigo, jo seguiré essent esclau, però si en surt, vui sa llibertat.

Passaren es vuit dies i s’aigo sortia amb tanta abundància o més que es primer dia, però l’amo no li volia donar sa llibertat, passant-lo amb paraules i excuses, diguent-li que mai li faltaria res; fins que es moro ja mig enfadat li digué:

—Si no em donau llecència per anar-me’n, jo vos promet, i amb promesa més segura que sa vostra, que vos aturaré s’aigo i no la tornareu trobar pus.

[…]»

L’amo no complí la seva paraula, de donar la llibertat a l’esclau, i aquest tapà la font i s’escapà. Només deixà un roiet d’aigua, perquè l’hi demanà una pastoreta veïnada.

Lluís Salvador d’Habsburg-Lorena (1982: 133-143)

.

.

Canaleta i abeurador de la font

.

.

Interior

.

.

Una fesa ben curiosa a n'aquest indret.

.

.

A l'esquerra, camí que resseguim cap el comellar de Xorrigo. A la dreta, la font.

.

.

Resseguint el camí ens portarà al comellar de Xorrigo

.

.

El camí aviat torna senderó i, de cada vegada, torna més intransitable per la cdensitat de la vegetaci´ó que ens barra la passa

.

.

Després d'una estona lluitant contra l'esponerosa garriga, decidim no continuar, doncs ja no trobem cap element interessant, tot i que ens quedem amb les ganes de guaitar les coves de Xorrigo, entre d'altres. Es fa complicat creuar aquest mar de llentiscle i qualque aritja.

.

.

Tornam, aquesta vegada una mica més amunt, pel costat dret de la marxa, per un lloc més net i obert.

.

.

Passam vora els anexes a la casa de Xorrigo

.

.

Cases de Xorrigo

.

.

Sortim per allà mateix per on hem entrat, per tornar creuar ña carretera per l'enllaç de la sortida de la carretera cap a Xorrigo, passant per aquest bell figueral

.

.

Creuats la carretera, ens endinsam un altre pic per aquesta garriga a la recerca del punt d'inici, adreçats aquesta vegada cap el llevant.

.

.

Garriga

.

.

Resseguint el camí que ens portarà directes cap el "xupaxup" de Xorrigo.

.

.

El camí còmode s'endinsa a n'aquest pinar...

.

.

...i ens topam amb una antiga cantera de pedra de marés

.

.

Continuem el camí...

.

.

...i aviat ja albiram el "xupaxup" que ens indica el punt d'inici. És una bona referència.

.

.

Caseta de Garriguer?? A la dreta, el "xupaxup", on una mica més enllà, a la rotonda d'entrada de la urbanització hem deixat el cotxe i donarem per concluït el recorregut per garriga i barrancs de Xorrigo.

.

.