dissabte, 24 d’octubre de 2015

Sa Cuixera


Sa Cuixera (24 octubre '15)
Fa temps tenia la curolla de saber com era la contrada situada entre els peus de la serra d'Alfàbia i  els penya-segats de la comuna de Bunyola. Un recorregut publicat per en Toni Sureda, me va donar l'embranzida necessària per ficar-me. I aquest és el resultat.




Na Culbrut des crit fosc o sa sordera de Son Palouet.
Fa un bon grapat d'anys, tants són que queden esborronats dins l'espessa boira del temps i a la memòria d'uns pocs hereus que no en volen ni sentir xerrar del tema, que ocorreguí durant un temps un succès digne de ser cantat i mencionat no per motiu de joia i alabança, sino més aviat com senyal d'alarma i protecció.



 Cases d'Alfàbia


Eren aquells temps de fam i misèria. Pujaven a ses possessions de muntanya tot tipus de jovenenc i homes i dones desfeinades, bruts i famèlics tots ells, procedents de Ciutat sobretot, cercant res que fer per poder alimentar-se i encalentir-se vora un foc de ximeneia els dies de fred intens, perquè coincidí aquell any que la Tramuntana bufava com mai ho havia fet i la seva bramor feia tremolar les teulades de les cases i esgarrifar a totes les criatures vives i mig mortes que l'escoltaven.


 Un camí tancat amb barrera i pany que arranca a la mateixa carretera que puja cap el coll de Sóller, aprop de la entrada al túnel i aferrat a les cases d'Alfàbia, ens portarà cap el comellar de la serreta d'Alfàbia i, inclús, travessant el sobrepla de la serreta, devalla cap a ses cases d'Honor.
Haurem de botar un parell de barreres tancades per dur-ho a terme.



Son Palouet era una d'aquelles possessions amb molta activitat rural: varies quarterades d'oliveres, altres tantes si no més de garroves, ametles i figueres, diversitat d'arbres fruitals per cada temporada de l'any; soll de porcs, quadres amb mitja dotzena de cavalls, someres i un parell d'ases que usava, sobretot, l'amo en Joan de can Tico per moure's per la finca. A més de tot el mencionat, no cal oblidar-se de la gran quantitat de ranxos de carboner diseminats per tota muntanya, i caçadors que donaven compte a l'amo de gran part dels guanys.




 Safareig d'Alfàbia, que recull les aigues que venen canalitzades de la font amb el mateix nom,



Eren molts, aleshores, que feinejaven a la finca, tants que només uns pocs dormien a les establies amb els animals, els altres muntaven campaments prop del lloc de la feina que tenien encomenada. Així doncs, les històries passaven d'un a un altre campament i murmuraven i glosaven que era la manera d'entretenir-se als moments d'esbarjo davant el foc de la foguera o arrecerats als seus barracons de pedra seca aixecats aviat per en Toni de Fornalutx, mestre picapedrer, i els seus mossos ajudants.



 Pontet devora la font




Així l'amo Joan es trobà una nit quan pujava cap el coll de tords que tenia ben preparat aprop dels cingles, una colla de jovenots que guaitaven des d'abaix cap el penyal de sa Cuixera. -Sol esser allà asseguda guaitant la timba-, deia un, -Però només les nits de lluna plena, diuen-, deia un altre, -En Tomeu de Comasema diu que és la dona més bella que hagi vist mai- comentava un que no aturava de gratar-se per tot el cos, -Com vols que l'hagi vista ningú si fa el que fa?- li escridassaven tots els altres. -Alerta on s'hi fica, l'amo Joan-, li diguè el que semblava portar la veu més cantarina, -que ningú és a bon resguard quan ella surt-, continuà. -I què m'has de contar, Tofolet, que jo no en sàpiga?-, li contestà, -Ho sap tota la contrada i més enllà ja en xerren d'ella també, l'amo Joan, que n'hi ha que ja ho han patit i tremolen en sentir xerrar de na Culbrut i el seu crit fosc-, -au, au, au, Tofolet, que vos han donat vi per sopar avui? Anau a dormir, que demà hi ha molta feina que fer i vos vull a peu dret en cantar el gall. Anau he dit, bergants de cap buit-, va acabar diguent, i tots s'el miraren amb ulls malsoferts i tombaren per tornar a lloc.



 Font i pontet



Continuà l'amo Joan el seu camí, que volia arribar prest al coll, abans que l'auba el sorprenés pel camí, per agafar volant el dinar que els senyors li havien demanat. Així que peus envant i mà amb llinterna s'internà amb ulls d'òliba per veure el que hi havia a quatre pams davant seu. El costerós alzinar s'enfilava cap els cingles, cada vegada més espadat i rost. No escoltava sino les seves passes trepijant fullaraca i la seva respiració costosa per l'esforç de pujar. Coneixia ben bé el camí que trescava cap el coll de sa Cuixera, l'havia fet mils de vegades, cada pic que volien menjar tords, a temporada, ell hi pujava i s'estava fins que el sol ja s'hi axeicava massa, tard per la tordada. I venga puja que pujaràs, no tenia fred malgrat la baixa temperatura nocturna. Bufava com un ase i l'alè que li sortia per la boca s'expandia i esvaïa calent pel bosc obscur. Silenci fora ell. De tant en tant, una bramada del vent sobre el sostre de l'alzinar, un ulular de mussol, una branca esqueixada...






 Bell camí empedrat



Arribà a un petit planell cobert de molsa i, ben enmig, a les fosques, el que li semblà una gran pedra i al instant s'en donà compte que no era si no una dona asseguda amb cabells llargs obscurs que li ocultaven la cara, semblava nua i dormida.



 A n'aquesta bifurcació, hem de prendre el camí empedrat de la esquerra. El de la dreta ens aproximarà cap a ses cases d'en Paoluet



 Marjades d'olivar



-Ai, homonet del bosc, que no has escoltat al mussol quan t'ha xiuxiuejat a l'oïda-, li diguè la dona abans que l'amo Joan poguès ni tan siquiera veure-li la fesomia. -El bosc xerra i l'home no escolta, el bosc xerra i l'home el trepitja, el bosc xerra i l'home el mata-, continuà diguent. L'amo en Joan començà a estar-se inquiet amb aquelles paraules que no sabia... -Calla l'home i la dona crida... i crida-, continuà ella, i l'amo en Joan esclatà a la fi... -Què fas aqui a n'aquestes hores?, qui ets?-, no rebè contestació, però la dona es girà poc a poc, es descobrí la llarga cabellera que li tapava la cara i part del cos, i deixà veure els seus ulls, profunds i llastimosos com s'aljub de sa font de sa Romaguera. -Com un estel fugaç que sobtat apareix i en brevetat infinita ja ni el veus, així és l'ànima del crit... del Crit-, Digué ella..., -Però què...-, Comença diguent ell, però ella l'interrompí: -No ho vols tu, no ho vull jo, no ho vol ningú, però ha arribat, l'anima del Crit fosc ja és aquí, sí, el Crit Fosc...-, -No entenc què me dius, nina-, amollà ell, però aviat li camvià el semblant quan va veure que la cara d'ella anava canviant a la vegada que aixecant-se cap el cel i obrint molt la boca i els ulls, mutant-se, fonent-se com si fos de fang o de gelat que en un moment començà a derretir-se dramàticament amb un gest de dolor etern, inmutable, irrevocable, on el raonament no hi té capiguda, només quedà l'amo en Joan inmòvil, incrèdul, espantat i horroritzat davant l'espectacle que no entenia ni era capaç d'assolir. Intentà girar-se aviat amb la intenció de escapar d'aquella situació terrorífica, però els peus semblaven aferrats a terra, el seu cos immòbil, fred, congelat diria i, encara més, quan de la boca desfeta de la dona comença a sortir un crit sord, que anà cresquent, anà fent-se més fort, més surollós, més agut i greu a la vegada, o tal vegada és que no reconeixia l'amo Joan quin tipus de soroll era aquell que s'apoderava de tot, invaïa, inmovilitzava tot, començava a esser insuportable, les seves oïdes semblaven desfer-se poc a poc mentres anava augmentant la intensitat del sò, que a la vegada era silenciós, pero atronador, espantós, causa de pànic, sentia com li entrava al més profund del seu cap i li fonia els cervells com si fos de vidre caldent; no podia aguantar més, creia morir desfent-se en bocins torçats per no sabia quina força. Perdè el sentit i es cubà.



 A la sortida de l'olivar ens trobarem aquest forn de calç



 Portell obert


 He aprofitat fer un piscolabis davall aquest arbocer



Li costà obrir els ulls i veure que la esplanadeta coberta de molsa estava inundada per la llum solar i la temperatura li era agradable. Ja feia sol, però no sabia quina hora era, tal vegada migdia. Uns ocells ballugaven i voletejaven entre les branques nues de l'alzinar. Es va adonar que al seu revolt, uns cinc metres, totes les alzines havien pedut la fulla i, al terra, el càrritx, xiprells i romanís apareixien mustis, foscs, mig morts o cremats. L'amo en Joan fé un esforç per aixecar-se. Li va costar, a la vegada que mirava el seu entorn demanant-se què dimonis havia passat. Agafà el farcellet on portava el berenar i una petita bota de vi, i incrèdul, començà a devallar cap a ses cases. Tot d'una s'en donà que no escoltava res, no podia sentir ni com arrossegava els peus per la fullaraca quan devallaba el comellar i ensopegava pesat cada quatre passes. Havia quedat sord, però el que més li aterrava era tornar-se a trobar aquella dona, o dimoni, pensava ell. Devallà aviat ple d'esgarrinxades i ferides per la cara fins passar aprop d'un ranxo de carboners on una colla feinejava a ple i s'el quedaren mirant bocabadats. Ell passà sense dir res, aviat, malgrat les preguntes que li feien.




 Abeurador



 Enginy per evitar la devallada de cabres (o tal vegada la pujada?)



Arribà a les cases, anà directament a la seva alcova i es va passar ajagut tot el dia. No va dir res, no sentia més que buidor al seu cap i es pensaven els familiars,  amics i senyors que havia caigut greument malalt. Passaren, conten, quatre o cinc dies fins que, a la fi, s'aixecà i sortí mort de fam. Madò Catalina, la seva dona, li serví un dinar de senyor i amb la mirada li va demanar explicacions. Ell contà el que creia que havia passat i, des d'aquell dia, aprop de sa Cuixera, ningú vol aproximar-se per temor al Crit fosc de na Culbrut. Ningú excepte els sords i els que porten el Crit fosc al seu interior.'15

                                                                                          Peptoni Pardo, 23 oct  '15




 Ja es divisa el cim de sa Cuixera

Es puja des del camí de la dreta. Continuant el sentit de la marxa s'arriba al coll de la serreta.
Agafant el camí de la esquerra, ens porta a una sitja als peus del cim de la serreta d'Alfàbia


 Un terreny incòmode, pero preciós


 Vista cap el Teix


 Cases d'Alfàbia i entrada al túnel


 El macís d'Alfàbia


 El cim de la serreta mirant cap al Teix i sa Font


 la comuna de Bunyola



 Vista cap a Ciutat


 El cim





 Ranxo de carboner amb barraques i forn reconstruits



 El camí que devalla cap a les cases d'Honor, amb les parets del puig de la Mel a la dreta


 El puig de la Mel, complicat pujar-hi


 Cases d'Honor. Des d'aquest punt en que el camí ja devalla directe cap a les cases d'honor, decideix tornar enrere, refent el camí, i pujar al cim de sa Cuixera, objectiu de la sortida d'avui.


 Altre abeurador


 Tornant al collet on es troba el ranxo de carboners



 Sitja i barraca


 fong


 El cim de sa Cuixera, emocionant


 Els cims de la serreta a la esquerra i de sa Cuixera a la dreta


 Vista retrospectiva: Puig de s'Esquerda, puig de la Mel, comuna de Bunyola...


 Al cim de sa Cuixera


 El cim de sa Cuixera







 Tornam a l'olivar


 Eines que semblen d'un altre època



 Penyals de la serreta


 Sa Cuixera i la Serreta


 Sa Cuixera


 Síquies


 Olives que ningú recollirà


Edifici infravalorat a les cases d'Alfàbia


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada